Què seria el món sense els nostres sentiments? Són els senti­ments els que defineixen els éssers humans; i no és cap atzar que la noció d’‹humanitat› inclou sempre, al meu entendre, una dimensió emocional.

Potser els sentiments representen la base de tots els aspectes de la vida: infància, família, amor, amistat, conflictes personals i interestatals, feina, esports, cuina, lectura, entreteniment, com­pres, compromisos sociopolítics i culturals, creença, fantasia i creativitat. Tot això sense sentiments? Em sembla impensable.

En aquest assaig he explorat diferents sentiments i n’he traçat la naturalesa. D’aquesta manera, he tret a la llum una àmplia gamma de records personals i diverses narratives que no només estan relacionats amb els sentiments, sinó que també configuren el curs de la vida.

A encarregar el llibre enquadernat en tapa dura en línia a la llibreria de BoD Espanya, a  Amazon.es o a qualsevol llibreria a Espanya i Andorra.

De la confiança

1

La casa de la família està situada prop de la rambla que porta al centre del poble. El parc infantil es troba més amunt, prop de la carretera principal. El petit Felip coneix bé el parc perquè hi ha estat sovint amb els seus pares. Tanmateix, passa més temps davant la casa familiar, al jardí, i també als jardins dels veïns. Li agrada moltíssim jugar amb els germans Anna i Pere.

Avui fa un dia preciós: temperatures càlides de primavera, amb un sol que brilla com només es podria desitjar. El terra està sec: ja no queda res de la pluja de la setmana passada.

Feia una bona estona que en Felip era a fora. De sobte, quan la seva mare comença a preparar el dinar a la cuina, el nen apareix davant d’ella i li pregunta si pot anar al parc amb els altres. La mare fa que no amb el cap.

–Però… –diu en Felip– hi aniré amb l’Anna i en Pere.
–És molt millor que et quedis aquí.
–Per què? –pregunta en Felip, sorprès.
–Perquè –explica la mare– no faràs cas. I després creuaràs la carretera.
–No! –protesta en Felip.

La mare no fa més que moure el cap a banda i banda i continua amb els seus preparatius.

–No creuaré la carretera! –continua protestant en Felip.
–Us conec –sospira la mare–. Primer de tot, jugueu; després, se us acudeixen idees; i llavors travesseu la carretera. Saps molt bé com és de perillosa.

En Felip assenteix.

–Però no la travessaré. Ho prometo.

La mare continua decidida:

–La resposta és «no». És massa perillós.

Fastiguejat, en Felip es gira i surt al jardí. Però al cap d’uns minuts torna, es posa davant la mare, que el fita amb la mirada igual que ell a ella. Amb una veu trista, el nen pregunta:

–No confies en mi?

La mare, de sobte, es queda bocabadada, commocionada i pensativa: recorda com sempre ha instat el seu fill a confiar en ella quan ell volia que fes alguna cosa. Ella sempre havia demanat la seva confiança. I ara? Ara el seu fill exigeix –que ella també confiï en ell. Potser per primera vegada, però… amb raó. La mare lluita amb les llàgrimes mentre comença a assentir lentament.

–Sí, tens raó –comença a dir–, confio en tu, Felip. I si em promets que aniràs amb compte i no travessaràs la carretera, ni tan sols si ho fan els teus amics, llavors confio en tu.
–Així doncs, em permets anar-hi…?
–D’acord. Ves amb cura i mira també pels teus amics. I assegura’t de tornar a temps per dinar.

La cara d’en Felip s’il·lumina. Assenteix, es gira i surt corrent de casa.

La mare es queda perduda en els seus pensaments. Per descomptat, perdura un sentiment d’inquietud: és la por que li passi alguna cosa al seu fill. Però sap que igualment ha d’apren­dre a confiar en ell; el seu fill s’ho ha guanyat, sens dubte.2

La confiança és un bé valuós. Les persones no només poden exhibir la seva bona voluntat amb la confiança, sinó que també poden connectar amb altres demostrant que confien en ells. El contrari seria la desconfiança, que es produeix quan ja s’ha traït la confiança o se n’ha abusat, o quan altres circumstàncies adverteixen de no confiar gaire en una persona o situació particular.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix la confiança com a «seguretat d’aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú», o també com a «seguretat d’aquell qui compta amb si mateix». Per descomptat, es tracta igualment d’una «relació existent entre persones que es tenen confiança mútuament», i, amb referència al dret civil, el diccionari parla d’un «conveni secret entre dues persones per eludir responsabilitats civils ocultant béns i posant-los en poder d’un tercer».

La confiança és un sentiment que cadascú hauria de conèixer. Només alguns, que habitualment mantenen ferides profundes des de la seva infància, no poden confiar i miren el món amb una desconfiança infrangible. Al meu entendre, la confiança és un assoliment social; la sociologia afirma que es tracta d’un ele­ment de la realitat social. És naturalment atribuïble a totes les relacions entre actors socials, que poden ser individus o grups. No estic segur de si la confiança és un sentiment innat; però el fet que els nadons tinguin, almenys a l’inici, una confiança natu­ral envers totes les persones sembla confirmar-ho.

Segons el punt de vista psicològic, la confiança és creure (confiar) que la persona confiada farà el que s’espera d’ella. El desenvolupament de la confiança bàsica en el nadó representa el primer estat d’un desenvolupament psicosocial i es produeix durant els dos primers anys de vida. En cas d’èxit, nodreix sentiments de seguretat i d’optimisme; però, en cas d’un fracàs, nodreix més aviat una orientació d’inseguretat i de malfiança. La confiança entre persones millora la qualitat de les relacions interpersonals, fet que augmenta el benestar subjectiu. Es diu també que les persones felices són capaces de fomentar molt bones relacions.

Analitzant el ‹constructe› de la confiança, veiem que aquell que confia no pot estar segur del resultat de la seva confiança. Aquesta incertesa inclou un risc intrínsec de fracàs si aquell en el qual s’ha dipositat la confiança no es comporta com s’esperava. El que confia té, doncs, una creença en la competència i honestedat de l’altra part. Tota la societat es basa en lligams de confiança que permeten o faciliten la convivència. En aquest context, parlem de ‹confiança comuna›. L’individu pot confiar en les regles i normes socials descrites en lleis i altres convencions.

Els científics reconeixen lligams de confiança també en altres espècies animals, però aquests depenen de l’instint; això vol dir que és un fenomen no conscient, com en el cas dels homes. Tot aquell que té un gos o un cavall coneix la confiança de l’animal envers el seu propietari.

3

El meu fill més jove va néixer per una cesària no planificada. Com que la mare no va poder fer res més que dormir després del naixement a causa de la forta anestèsia, jo, el pare, vaig passar la nit amb el nounat en un bressol. El petit nadó, que gairebé cabia dins les meves mans, estava estirat sobre el meu pit, i jo gairebé no podia dormir perquè l’havia de mirar tota l’estona. Els ulls encara tancats, els dits i el nas delicats, i una taca de sang seca al crani que les infermeres no havien rentat. Vaig continuar olorant el cap. No en tenia prou d’acariciar el petit cos, i tanmateix tenia por que, si m’adormia, pogués rodar sobre el meu fill (la qual cosa, per descomptat, no va passar; òbviament, l’evolució ha disposat per a nosaltres un bloqueig natural!). Aquella primera nit, es va produir l’inici d’un procés entre el meu fill i jo que els psicòlegs i neonatòlegs anomenen ‹aferrament›, el qual estableix un vincle afectiu entre el nadó i una figura de protecció per cobrir les seves necessitats bàsiques; amb això, es crea la primera confiança entre el nadó i la mare o el pare. La confiança, també coneguda com a ‹confiança bàsica›, creix durant els primers anys de vida i és una font enormement important de la capacitat per generar confiança en altres persones durant tota la vida. Dit això, penso que les meves pròpies emocions i les carícies que vaig donar al meu fill es transformaven en la confiança que ell sabrà tenir i oferir a les persones de la seva vida futura.

4

Dins el nostre Emocionàrium, la confiança és un dels sentiments socials que ens serveixen per lligar-nos més fàcilment i ràpidament a altres persones. Per descomptat, quan la confiança és decebuda o fins i tot se n’abusa, la capacitat de confiar es pot reduir, o, en un cas extrem, transformar-se en desconfiança i por. Tots sabem que és molt difícil col·laborar, negociar o, sobretot, viure amb una persona desconfiada o sospitosa. La desconfiança pot ser resultat d’un percaç o incident que ha tingut lloc entre dues persones, però de vegades una persona particular no vol confiar en ningú per sistema, i, per això, no es pot integrar bé en grups o equips. Els psicòlegs saben que normalment una tal desconfiança té les seves arrels en traumes viscuts durant la infància.

Encara que existeix també en diversos animals, em sembla que la confiança, com la coneixem nosaltres, és una particu­laritat de l’home, i, a més, una eina força poderosa per a la construcció d’una comunitat social i fins i tot cultural. Necessi­tem confiança en la vida laboral i econòmica; sense confiança no hi hauria cap col·laboració, ni progrés, ni èxit. La necessitem en política perquè ens cal confiar en els polítics elegits i en els seus programes; això vol dir, igualment, en les seves intencions sinceres i honorables. Finalment, ens cal la confiança en la vida privada, en les relacions amb els fills i familiars, i, per cert, en una relació amorosa.

Estic convençut que la confiança és la base, és a dir, una base indispensable, de cada relació amorosa. Podem bastir i fer evolucionar la relació –que pot ser, tinguem-ho en compte, una relació entre dues persones per a tota la vida– només sobre una base sòlida de confiança. Per això, la primera tasca dels enamorats és crear i enfortir la seva confiança mútua.

5

Cadascun de nosaltres viu moments bons i no tan bons, o fins i tot moments que són vertaderament dolents. Això és normal i forma part de la vida humana. Penso que per això és important tenir sempre gent al voltant amb qui un pugui intercanviar idees i que donin suport; parlo dels amics. Es diu que en els mals moments es fa evident quins d’ells són amics de debò; una desgràcia viscuda mostra, doncs, la veritable cara dels amics.

Per descomptat, moltes coses han anat malament també a la meva pròpia vida. En particular, els meus matrimonis (sí, ja n’hi ha hagut tres!) no van sortir com m’imaginava i esperava originalment. En canvi, però, el meu cercle d’amics s’ha mantingut molt estable. Fa dècades que conec la majoria dels meus amics; un d’ells fins i tot des de fa cinquanta anys –perquè vam començar el col·legi junts. El fet que totes aquestes amistats encara existeixin és degut, sens dubte, també a la sort. Però, per què existeixen? Perquè es basen en la confiança. Perquè podem confiar els uns en els altres, i aquesta confiança sempre s’ha demostrat al llarg dels anys. Jo sé que puc confiar en els meus amics i que em donaran suport quan els necessiti. Per des­comptat, el mateix val a l’inrevés: els meus amics també saben que poden confiar en mi quan em necessitin i que faré tot el que estigui al meu poder per donar-los suport si és necessari.

La confiança em sembla un element essencial per a una vida feliç. Tanmateix, una desconfiança permanent seria un factor disruptiu que cal evitar. Si puc confiar en els altres, moltes coses funcionaran millor. La gent troba les persones que confien en elles molt més simpàtiques i atractives. Això s’aplica tant a la vida professional com a les famílies i les relacions amoroses.

Comandes:

A encarregar el llibre enquadernat en tapa dura en línia a la llibreria de BoD Espanya, a  Amazon.es a qualsevol llibreria a Espanya i Andorra.

Cobertura:

Disseny i maquetació: Klaus Ebner